Fe, esperança i caritat

El que sé –digué el capità– és que l’any 1534, quan l’explorador Jacques Cartier arribà a les costes de Nova França va demanar als indis quin era el nom del seu país. Com que va veure que els indígenes no entenien la seva pregunta, els la va repetir assenyalant un grup de cabanyes, aleshores li respongueren que allò era Kanata o Canadà que, segons sembla, en iroquès vol dir cabanya o grup de cabanyes. Cartier va quedar convençut que l’havien comprès i des d’aleshores el país s’ha conegut amb aquest nom.

–Coneix l’altra versió d’aquesta història?, –preguntà el jesuïta Charles Lalemant.

–No, no sabia que n’hi hagués una altra, –digué el capità sincerament.

Lalemant s’eixugà els llavis molt educadament amb la punta del tovalló, tossí una mica amb discreció i després digué:

–M’imagino que alguns de vostès ja deuen saber la majoria de coses que explicaré. Suposo que no els molestarà si les torno a explicar una altra vegada.

–No, no, si us plau! Quan vostè parla, sempre s’aprèn alguna cosa nova –digué el senyor Champlain de seguida.

–Uns cinc anys després del primer viatge de Colom a Amèrica va dir Lalemant– a poc a poc, com aquell que explica un conte–, els anglesos varen descobrir l’illa de Terranova i van quedar meravellats de l’abundància de bacallà i peix de diverses espècies que hi havia en aquella zona. Des d’aleshores, com ja deuen saber, un autèntic estol d’embarcacions de pescadors de diverses nacions d’Europa s’arrisquen a travessar l’Atlàntic per venir a pescar cada estiu en aquests mars. Els més nombrosos de tots han estat i són els bascos, acompanyats de pescadors que provenen d’altres parts del nord d’Espanya.

Quan arriben a Terranova, la feina d’aquests homes no solament consisteix en pescar el bacallà, l’han de baixar a terra en algun dels nombrosos ports naturals de l’illa, preparar-lo, assecar-lo i salar-lo perquè es conservi. També pesquen la balena per fer-ne oli, l’esturió, la foca i la morsa. Al cap de mig any de treball dur i perillós, les embarcacions tornen cap a Europa carregades sobretot de bacallà salat i oli de balena, productes que en els ports d’origen es venen bé i donen bons beneficis.

Com que cada any centenars i fins i tot milers de pescadors fan aquest trajecte, es diu que a principis del segle XVI alguns d’ells van entrar al golf de Sant Llorenç abans que Cartier. Allí, és clar, varen trobar els indis, els van ensenyar or i plata i els demanaren a veure si en tenien. La brillantor d’aquells metalls devia ser una novetat per aquella gent. Amb la cara que feien demostraven que allí no hi havia ni or ni plata ni res que s’hi assemblés.

Es diu que els pescadors espanyols tornaren a insistir ensenyant-los altra vegada els metalls preciosos i preguntant: acà nada?. Els indis no entenien res i es limitaren a repetir aquelles dues paraules sense saber què significaven. Als mariners els devia fer gràcia i van acabar tots plegats rient i repetint acà nada, acà nada,.. Era evident que allí no hi havia El Dorado mític que tots somiaven trobar.

Uns anys després Cartier va desembarcar a les costes del golf de Sant Llorenç i va demanar als indis que va trobar quin era el nom d’aquelles terres. Els indígenes, que no comprenien absolutament res del que els estaven preguntant, li van tornar a dir les dues úniques paraules que havien après d’uns altres homes blancs: acà nada, acà nada,.. Cartier va quedar ben convençut: aquell país es deia Canadà.

De l’obra: Niàgara, el tro daigua – 2006

Albert Parareda Franquesa 2012
Theme: Esquire by Mathew Buchanan.