A LA MARE TERRA

 

 

A la Mare Terra

Albert Parareda Franquesa

 

Els núvols que enterboleixen l’enteniment

L’estiu del 2004 i la primavera del 2005 vaig viatjar al Quebec i al Canadà per poder escriure la novel·la històrica “Niàgara, el tro d’aigua”. Durant els meus periples vaig tenir la sort de visitar  reserves índies, molts museus, una missió jesuítica, llocs històrics diversos i unes biblioteques magnífiques a Toronto, Montreal i Quebec.

Foren dos viatges iniciàtics durant els quals la saviesa dels pobles autòctons anà penetrant al meu interior sense adonar-me’n. La història, les llegendes i contes que m’explicaven o que llegia, a part de ser la base de la novel·la que estava escrivint, acabaren produint uns poemes que em sortien del fons de l’ànima. No ho havia previst. Mai no m’havia sentit poeta ni tenia cap ganes de ser-ne, però era evident que el que escrivia era poesia. Sorprèn de veure que som nosaltres mateixos els qui posem límits a la nostra creativitat.

Un passatge d’una vella cançó, que probablement era d’origen algonquí, diu: “Que la saviesa dels nostres avis dissipi els núvols que enterboleixen l’enteniment”.

Un to solemnial i greu

Els pobles autòctons d’Amèrica del Nord van viure durant mil·lennis en contacte directe amb la natura. Ells entenien que els éssers vius estem íntimament relacionats els uns amb els altres per una raó molt simple: tots som fills de la Mare Terra. Les seves creences eren poderoses. L’espiritualitat impregnava i donava sentit a tota la seva vida. D’aquí ve que els contes i llegendes d’aquestes nacions  tinguin sempre un to solemnial i greu.

Els poemes que trobareu tot seguit volen retre homenatge a aquests pobles. I la millor manera de fer-ho és intentar imitar les cadències i la solemnitat que batega en tots els seus relats. Els indis Lakotes havien observat que els bisons, en fer-se vells, morien tal com es narra en aquest poema.


 

Els indis Lakotes havien observat que els bisons, en fer-se vells, morien tal com es narra en aquest poema.

Prou, aquí s’acaba!

En homenatge a Lluís Maria Xirinacs

Quan el bisó es fa vell
sap que la seva hora s’acosta,
que serà un pes per al seu ramat,
que no pot seguir el pas que marca el seu poble.

Quan el bisó es fa vell
sap que el sud és massa lluny,
que no veurà mai més les pastures d’hivern,
que no pot seguir el camí que marca el seu poble.

Un dia, d’improvís, se’n va sense dir res.
Podeu veure’l tot sol travessant la plana.
El pas feixuc pel llast del passat,
pels milers de records que el cor carrega.
El sentireu esbufegar pujant el turó
I des d’allí, trist, guaitarà les prades.
Allí va néixer i córrer, va estimar i viure.
Als ulls li brillen uns estels amargs
però els records no l’aclofen ni l’espanten.
Fa el cor fort saludant el ponent
i llaurant  el terra amb el morro i les potes.
Furga com un posseït fins que es cansa.
Després saluda el nord, el migdia i el llevant.
Allí el veureu mig enterrat donant gràcies.
Gràcies a totes les direccions de l’espai
per haver tingut una vida tan llarga.
Gràcies al Gran Esperit i la Mare Terra
que l’ajuden a morir, quan ell disposa.
Després fa un salt, es reincorpora i corre.
Corre rostos avall i cau i rodola.
Queda sense esma i perd l’alè,
però continua corrent travessant la plana.
Córrer!, córrer i córrer fins que el cor digui prou.
Fins que el cor diu: Prou! Aquí s’acaba!


 

Algunes tribus de la Confederació dels Attawandarons vivien prop de les cascades del Niàgara. L’any 1642 el clan dels joves guerrers de la confederació atacaren una tribu veïna i feren setanta presoners que, com era habitual, foren turmentats cruelment durant tres dies. Després els cremaren de viu en viu i d’un a un a la foguera.

Aparentment reposat, aparentment tranquil

A la memòria del president Lluís Companys i de  Salvador Puig Antich, assassinats pels feixistes.

Lligat de mans i peus, esperant que el torn li toqui.
Des de petit sabia que un dia li podia passar.
Potser per això té un posat desafiant i digne,
aparentment reposat, aparentment tranquil.

Els cabell negres, llargs i majestuosos,
cenyits per una diadema de color indefinit.
La ploma de jove guerrer que penja cap a la dreta
i als ulls, un esclat de flames de ràbia i tristesa.

Tant de bo pogués tapar-se les orelles,
per no haver de sentir aquells crits esgarrifosos!
Tant de bo fos cec o hagués mort abans de néixer,
per no haver de veure com cremen els seus companys!

Serà l’últim d’una llarga fila de setanta.
Morir per morir, més valia ser el primer!
Morir lentament, setanta vegades en un dia!
D’on traurà la força per poder-ho resistir?

Lligat de mans i peus, esperant que el torn li toqui.
Des de petit sabia que un dia li podia passar.
Potser per això té un posat desafiant i digne,
aparentment reposat, aparentment tranquil.


 

A les portes de la mort

Demà a l’hora de les llàgrimes,
en arribar a les portes de la mort,
no t’atemoreixis ni perdis la dignitat.
Quin sentit té deixar-se abatre?
Quin sentit té combatre les ombres,
quan se sap qui vencerà?


 

Tres dies després d’haver cremats els setanta presoners, coincideix que és lluna plena. Els clans dels joves guerrers es troben al voltant de la foguera per celebrar la victòria.

Filla tardana de la por

Al poblat ressonen les grans paraules,
a la vora del foc s’ha perdut la moderació.
Els joves es deixen anar pel pendís de l’eufòria.
És tan fàcil confondre dos i dotze i cent i mil!

Avui tot és heroisme i proeses sobrehumanes,
enginy, ardidesa, agilitat, preparació..
L’exageració va de bracet amb la victòria.
La desmesura és filla tardana de la por.

A la vora del foc ressonen les grans paraules.
Com podem confondre dos i dotze i cent i mil?
És tan fàcil deixar-se anar pel pendís de l’eufòria!
La desmesura, ja se sap, és filla tardana de la por.


 

La majoria de membres del Gran Consell veuen a venir que aquella victòria dels joves guerrers no aportarà res de bo a la Confederació dels Attawandarons. És per això que demanen a Suaissen, el cap del Gran Consell, que moderi l’esperit bel·licista dels clans dels joves guerrers.

Per dignitat

En homenatge al president Carles Puigdemont i al gran mestre Confuci

No hi ha res més absurd
que parlar amb qui no vol escoltar.
Ni res tan estúpid
com ensenyar a qui no vol aprendre.
Malgrat tot parlaré, encara que no m’escoltin
i ensenyaré encara que no vulguin aprendre.
Hi ha coses que s’han de fer per dignitat.
Per dignitat hem de combatre l’absurd
i permetre, fins i tot, que ens titllin d’estúpids.


 

Suaissen o Tsohahissen fou un personatge històric. L’any 1627 els jesuïtes el visitaren per primera vegada i quedaren sorpresos de la seva extraordinària saviesa i autoritat.

L’home metge encén la pipa i la passa als membres del Gran Consell.  Després inicia els cants rituals ajudant-se de les carbasses que contenen ossos d’aus de poder i ossos d’avantpassats de la tribu. Tot per propiciar que la trobada de Suaissen amb els joves guerrers sigui un èxit.

Ales als teus pensaments

El Gran Consell acaba de començar
i els vells greument es van passant la pipa.

Que el fum del tabac t’il·lumini l’esperit
i et doni poder per parlar des del silenci.

Que el fum del tabac et purifiqui les idees
i faci que neixin ales als teus pensaments,

El Gran Consell ha iniciat les deliberacions
i els vells greument es van passant la pipa.


 

Suaissen fracassa en les seves gestions. Aquesta és la resposta de Mato-Kuwapi, el cap dels joves guerrers carapintats:

Com una pell mal assaonada

Tots tremolem amb el mateix dolor:
la pell dels tambors i el cor dels joves.

Els vells del Gran Consell no volen sentir
cap més veu que no sigui la seva.
Els covards sempre amaguen la por
teixint teranyines de paraules.
Es vanten de ser savis i tenir poders,
però la por els ha corsecat l’esperit

Tots vibrem amb el mateix dolor:
la pell dels tambors i el cor dels joves.
Alguns tenen l’esperit ressec,
ressec com una pell mal assaonada.


 

La victòria dels joves guerrers, com era d’esperar, té conseqüències greus. L’any 1650 els iroquesos arrasen Teotondianton, un poblat que era membre de la Confederació de Tribus Attawandaron.

La roda de la vida

En homenatge al poeta Josep Carner

Cau una pluja freda i fina a Tetondianton.
Milers de gotes es van tenyint de sang
i lentament assaonen el terra del nostre poble.
D’aquesta sang, demà en vindran les flors,
seran flors de colors intensos i fragàncies exquisides.
Unes flors com mai no s’hauran vist.

Quan el dia s’allargui i arribi el bon temps,
quan les papallones vesteixin la primavera,
vindran i, jugant, jugant, fecundaran les flors.
Unes flors que, en arribar el temps propici,
donaran fruits suculents i esplendorosos.
Uns fruits com mai no s’hauran vist.

Un dia tot cantant vindran les dones,
vindran a emplenar els seus cistells
de fruita gustosa, d’aromes delicades.
I així aquell dia, una tribu desconeguda
beurà, sense saber-ho,la sang del nostre poble.
La sang dels qui avui han mort a Teotondianton.

La roda de la vida es perpetua eternament.
El que avui és a dalt, demà serà a baix.
El cert és que res no mor, que tot es transforma.
La veritat és que no hi ha ni tu ni jo ni dos.
T’has adonat que tots respirem el mateix aire?
Has oblidat que tots som fills de la Mare Terra?

Cau una pluja freda i fina a Teotondianton.
Demà farà bo i vindran les flors
i amb el temps les flors es faran fruits.
Seran uns fruits de colors intensos,
esplendorosos i de fragàncies exquisides.
Uns fruits com mai no s’hauran vist.


 

Els jesuïtes eren la punta de llança i la cara amable de la colonització francesa. Uns idealistes, carregats de bones intencions, que eren utilitzats com a avantguarda pels polítics de torn. Amb copets a l’esquena i moltes promeses, els enviaven a predicar i convertir “salvatges” a la zona dels Grans Llacs, mentre ells es quedaven a Quebec,  parapetats darrere les palissades.

Els iroquesos, aliats dels anglesos, després de derrotar completament els attawandarons, atacaren els hurons, els venceren i cremaren les missions jesuítiques. Entre els presoners hi havia un grup de jesuïtes que moriren cremats a la foguera després de patir un llarg i cruel suplici.

Alguns diran que ells s’ho havien buscat o, com diuen els pellroges: “Cadascú escull els seus mocassins i els camins per on els fa passar”. Però, per més raons que hi hagi, la tortura d’un ésser humà sempre és injustificable.

Si no existís el cel, l’hauríem d’inventar

En homenatge a mossèn Josep Dalmau, desterrat a Gallifa per ser un home lliure. En homenatge als cinc jesuïtes que moriren a l’huronia i a tots els qui han patit una forma o altra de tortura.

Diuen que se’ls va endur cel amunt, al paradís
on han trobat la joia que aquí els negàvem.
Diuen que passà un núvol, tot vestit de blanc,
una mica despentinat, en forma d’àngel.
Flotava en un cel blau, un dia de molt de sol,
deixant-se gronxar pel vent, com en una dansa.

Si no existís el cel, l’hauríem d’inventar,
que no poden quedar sense recompensa
aquelles ànimes que moren tan injustament.

Diuen que era un núvol vestit de blanc,
bressolat pel vent, com en una dansa.


 

Desert d’Arizona, principis del segle XX. Hi ha un avi, descendent llunyà d’una tribu attawandaron, que seu cada dia a la porta de la Reserva Federal.

Dringa una ampolla buida empesa pel vent

En homenatge a tots els pobles autòctons d’Amèrica i dels altres continents, víctimes de l’arrogància i la prepotència dels blancs.

Passen rodolant les argelagues del desert.
Fa vent. Un vent fred, ressec i polsegós.
Si haguéssim sabut com havíem d’acabar,
quant patiment ens hauríem estalviat!
Si haguéssim mirat els ulls dels enemics,
hi hauríem vist surar les nostres llàgrimes.

Assegut, avorrit, sense gaire res per fer,
embolcallat en una flassada virolada
que li ha donat l’Exèrcit de Salvació.
Si havíem d’acabar en mans dels blancs,
tancats com lladres en aquest desert de món,
quin sentit tenia matar-nos entre nosaltres?

Un borratxo jeu entravessat al mig del camí;
dringa una ampolla buida empesa pel vent.
Si coneguéssim el demà que ens espera,
quina seria la guerra que tindria sentit?
Passen rodolant les argelagues del desert.
Fa vent. Un vent fred, ressec i polsegós.


 

“Tots tenim la mateixa mare i respirem el mateix aire”

albertpararedafranquesa.cat

Girona, 22 d’octubre del 2017

 

Albert Parareda Franquesa 2012
Theme: Esquire by Mathew Buchanan.